La major part dels membres de CDG tenim una mitjana d’edat d’uns 30 anys i bona part de la nostra cultura musical, visual i estètica és d’influència fortament anglosaxona, o si més no, procedent d’altres cultures que d’alguna manera s’han introduït també en la nostra. Les poques mostres d’altres tipus de cultura popular han vingut com un fet molt anecdòtic, caricaturitzat, propi d’unes dates concretes de l’any i no tant del dia a dia.
Els pocs de nosaltres que hem nascut en pobles, hem tingut la sort de viure una aproximació a la cultura tradicional a partir de les nostres festes locals (cada un/a les seves) però han quedat allà, sense acompanyar-nos a tots llocs, i comparat amb la cultura que realment tenen aquests pobles, la nostra continua sent una aproximació parcial i anecdòtica. Una de les verificacions d’aquet fet és la dificultat que hi ha per arribar a arxius i fonoteques serioses i completes sobre la nostra cultura musical, quan hauria de ser el primer que es trobés en qualsevol biblioteca o mediateca pública.
Se’ns imposa una relectura, difusió, documentació i reinterpretació d’allò que ens conforma, tot i les nombroses iniaciatives que ja hi ha i sempre hi ha hagut en aquest sentit. Hi ha particularitats en la nostra cultura que són totalment idiosincràtiques i singulars de la nostra terreta, de la zona de cada un: “hi ha coses que estan en els gens”, com diu Miquel Gil, i és aquesta branca en la qual volem aprofundir i la que volem eixamplar, cercar i fer més gran, experimentar i gaudir.
Hem entès a què es refereixen els gitanos quan diuen que el duende, en el flamenco, tan sols el poden entendre ells i no els paios, al comprovar com hi ha quelcom en determinades cançons de la nostra pròpia zona que ens eritzen la pell automàticament i a qualsevol altre no, o no d’aquesta manera tan íntima. És natural, és el que un porta dins des d’infant.
L’única manera de parlar-li de tu a tu al món i de difondre aquesta sensibilitat més enllà de les nostres terres és aprofundir en el què ens fa únics. A més, difondre la nostra cultura dins i fora de les nostres fronteres és imprescindible per a poder-nos enfortir, aprofundir i conèixer-nos millor. Ens cal silenciar la cultura anglosaxona abusiva, i portar allò tradicional a la vida de la urbs, més enllà de l’ àmbit rural.
Quan parlem de nosaltres ho fem sense referir-nos a unes fronteres polítiques definides i concretes, parlem més aviat d’una sensibilitat, d’una manera d’entendre la vida que queda aproximadament en el Mediterrani, palm amunt, palm avall, és a dir… de per allà on es menja el pa de blat amb oli d’oliva.
